Un article de Nèstor Company
És una trista constatació veure com Here no ha estat ni serà adequadament valorada per bona part de la crítica i del públic actual. Sembla que avancem, de forma continuada, en un procés de descarnament i cinisme desbordant que, convertit en un asèptic i enquistat corrent d'opinió general, descarta propostes que apel·len a l'emocionalitat familiar i a uns valors que es consideren desfasats i que el cinema no ha de continuar conreant.
Dit això, cal afegir que és una autèntica llàstima que aquest escepticisme fílmic estigui tan ben instal·lat perquè allunyarà a molta gent d'una pel·lícula meravellosa.
Robert Zemeckis recupera la seva calidesa i ens presenta una proposta innovadora i tècnicament elaboradíssima per convidar-nos a una experiència generacional immersiva que, fins i tot, pessiga l'evolució de la humanitat. De fet, ens situa com a espectadors d'un íntim retrat de localització que, arrencant des de milions d'anys enrere, descansa sobre l'evidència de la mutació i transformabilitat d'un únic indret com a metàfora del canvi constant dels llocs físics, els quals acompanyen als éssers pobladors del planeta i en són el marc vital. La diferència respon al fet que la seva pervivència és eterna i mal·leable a usos diversos, sorgits de criteris sovint discordants.
A partir d'un únic punt de vista focal, som testimonis d'un relat apassionant que ens situa i ens dona bagatge per tal d'establir una narració multitemporal, no sempre lineal, que segueix sempre una màxima: copsar i ser conscients plenament del fet que la vida impregna un espai i el caracteritza durant un temps determinat. Però l'espai sempre queda, predisposat a l'alteració, a l'habitabilitat o a qualsevol altra mena de servei. Ara bé, entrats en el nucli principal del guió que Zemeckis i Eric Roth adapten de la novel·la gràfica de Richard McGuire, trobem una plèiade de situacions familiars, en diferents moments de la vida de persones ben diverses, que constitueixen un compendi d'episodis davant dels quals es fa impossible no empatitzar. I això és a causa de la connexió amb situacions viscudes en pell pròpia. Per poc que hagis palpitat, has de veure-hi relacions amb instants i records personals fins al punt de, potser, veure't remogut interiorment. Aquest fou el meu cas.
Per tant, és interessantíssima la narració establerta al voltant d'un espai que acaba esdevenint una llar i que, dipositària d'un llegat històric, es predisposa a seguir canviant i evolucionant en consonància amb els seus pobladors a cada cicle vital. L'evolució de la societat és també un factor que les diferents "finestres" que ens va obrint Robert Zemeckis permeten que es vagi copsant i integrant a una epopeia de la vida i de les emocions que abracen pràcticament tot l'espectre sentimental.
El director ens dota d'una visió privilegiada com a espectadors i ens transporta a fer salts temporals sense perdre mai la calidesa ni la connexió amb un material enormement sensible. Un únic punt de vista dels esdeveniments no resulta mai limitat sinó que és complet en tota la seva magnificència des del moment que es focalitza sobre un entorn on la petjada humana i les famílies que hi van apareixent doten sempre a la pel·lícula de contingut rellevant, lligat permanentment als somnis, als projectes, als èxits i als fracassos, a la celebració de la vida i també de la mort. I, en última instància, a un permanent sentit d'experiències compartides, metabolitzant tota classe d'alegries i adversitats. ¿És això diferent de tot allò que forma part de la nostra identitat familiar i formativa? ¿Té el cinema la necessitat de traslladar-ho en imatges i, en el procés d'elaborar-ne una proposta atractiva, reconnectar amb sentiments i fer-nos experimentar una experiència catàrtica? Jo penso que la resposta és afirmativa en ambdós casos.
Zemeckis recupera el bo i millor del seu toc i de la seva saviesa artística en aquest film. I ho fa recolzat també per un estol de fantàstiques interpretacions, encapçalades pel retorn del duet de Forrest Gump. Tom Hanks i Robin Wright omplen la pantalla al llarg de llurs intervencions i es converteixen en els millors transmissors d'un missatge realista que mira constantment al futur. Tot el repartiment s'adapta perfectament a un format que cavalca entre l'escenificació teatral i la diversificació de l'acció, amb instants de divisió de pantalla tan orgànics i agradables a l'observació que hom pensa com destaquen sobre altres propostes que en fan un ús molt més insuls i saturant.
Estem davant d'una cinta que s'equipara a una simfonia ben orquestrada i que culmina amb un cop mestre de direcció que hauria de ser valorat especialment. Robert Zemeckis executa brillantment una decisió tècnica que revela una connexió enorme amb el material i una altíssima capacitat de commoure.
No és un film perfecte ni ho pretén. Tanmateix, en aquest text no m'interessa col·locar-hi cap bri de reserva. La pel·lícula és massa evocadora i abassegadora per mencionar elements que, al capdavall, no acaben tenint cap mena d'importància.
A aquelles persones que estigueu disposades a obrir-vos davant d'una emocionalitat sincera, no us la perdeu pas.
Coincideixo amb un nombre significatiu d'analistes en el fet d'afirmar que Here esdevindrà un film reverenciat en el termini d'uns anys. Finalment, se li farà justícia i se'n valorarà la seva aportació innovadora i el formidable tractament del material.