Un article d'Ester Marí
Sabeu aquell plaer provocat pel gaudi d’una obra que poca gent coneix o de difícil accés? Aquell plaer esnob i envanit que ens fa creure que som especials quan no ho som en absolut? Doncs això és tot el contrari del que passa amb Succession, una obsessió compartida a nivell planetari que ens proporciona plaer pur i autèntic, simplement perquè és una obra mestra, i com a tal, genera passions universals i eternes que van més enllà de les recomanacions hiperbòliques escrites per una seriòfila esvalotada un dimarts al matí qualsevol.
Una bona llista de premis i reconeixements refermen aquest deliri coral, però sobretot unes audiències de record en una cadena com HBO, que no va curta d’espectadors precisament, ni d’obres mestres. I és que la sèrie no ha parat de generar conversa i material a les xarxes (i als bars). Una conversa que no es genera a base de girs de guió ni d’impactes forçats, sinó que va directament al gra: Succession és una de les millors sèries dels darrers anys, i el públic ho sap. (El tercer capítol de la quarta temporada ha arribat a ser el millor valorat de la història de la plataforma IMDb).
Succession ens deixa després de 4 temporades en les que cada conversa, cada mirada i cada moviment de càmera dels seus 39 episodis són meticulosos i conscients. Un detallisme que pot passar desapercebut entre insults i bromes de mal de gust, però que és constant i eficient en la creació d’un producte de qualitat que va molt més enllà dels seus diàlegs brillants. El seu creador Jesse Armstrong, amb amplia experiència en la comèdia britànica (això no és casualitat) va aterrar a HBO amb un projecte que va començar sense gaires pretensions i que poc a poc s’ha anat obrint camí entre la crítica i l’audiència, gràcies a un guió impecable, però també a unes enormes interpretacions i una cinematografia perfecta que crea el clima adequat a un estat permanent d’alerta i neguit que caracteritzen la majoria de les escenes.
Efectivament, Succession es fonamenta en un guió excepcional que construeix una trama basada en les tòxiques relacions entre els membres d’una família de milionaris i el seu entorn de confiança. Un pare dèspota i implacable que al final de la seva vida ha de decidir quin dels tres fills heretarà el seu imperi empresarial (en realitat són quatre, però el més gran s’autodescarta des del primer capítol). Una història d’allò més shakespeariana que, malgrat flirtejar sovint amb referències a certes famílies o situacions polítiques de la vida real estatunidenca, és capaç de construir una realitat pròpia que funciona perfectament com a sàtira social, però també com a tragèdia familiar. Un còctel perfectament equilibrat entre el drama i la comèdia en el que com més es tensen les relacions entre els personatges, com més traïcions s’acumulen i com més s’allarga l’agònica decisió final (i s’allarga 39 capítols), més còmiques resulten algunes situacions. És aquell somriure que apareix com a conseqüència de la repetició, de la insistència. Com quan el nebot fa veure que cau i no et fa gràcia perquè estàs parlant amb els grans, però a la desena vegada et provoca un riure ple de tendresa, però també d’incredulitat.
Un bon guió que construeix uns personatges memorables, interpretats a la perfecció per un elenc que sobresurt com a conjunt, però que sempre troba moments per brillar individualment. Un veterà Brian Cox que no tenia res a demostrar, però que funciona perfectament com a venerat i temut líder. Un Jeremy Strong enorme com a fill que es mou entre la grandiloqüència i la desesperació constant. Una Sarah Snook que brilla en el paper d’única filla, plena de contradiccions i emocions amagades. Un Kieran Culkin que va començar sent un malèfic pallasso secundari i ha acabant destacant per ser un dels personatges més trencats de la sèrie, que és dir molta trencadissa. Matthew Macfayden, l’etern llepaculs més traïdor que traït, sempre acompanyat de l’escuder Nicholas Braun, freqüent alleujament còmic tan odiós com entranyable.
Un personatge més és la càmera. Una filmació poc clàssica però molt ben estudiada, assajada i coreografiada, que ens mostra les escenes com si l’ull de l’espectador reaccionés en temps real al que passa i es diu. Una càmera viva i subjectiva, que s’amaga i es mou com ho faríem nosaltres, per tal de tenir sempre una bona vista del que passa, però sense estar al mig. Que no sempre enfoca a qui parla, perquè a vegades el que volem saber és la cara que posa aquest o altre germà, o qui s’aixeca sobtadament de la taula. Perquè són aquests detalls els que ajuden a construir una història que es basa en el lligam que establim amb uns personatges a base d’observar-los, de veure’ls interactuar i d’analitzar curosament com difícilment el que diuen i el que pensen coincideix. Som una mena d’observadors amagats, com aquells reporters de National Geographic a la sabana africana, sempre esperant que el depredador atrapi per fi una presa.
La història dels Roy ens atrapa perquè ens permet riure de les seves misèries sense ni un gram de culpabilitat, ja que de seguida entenem que tots són menyspreables i mereixen el pitjor que els pugui passar. La història s’entreté sovint en maquinacions i complots diversos, pactes i agressions constants entre els diferents personatges i moltes, moltes mentides. Es distreu a l’espectador amb juntes d’accionistes, intents de compra i festes familiars que no fan més que embolicar la troca, mentre se li dona temps per seguir amb la seva tasca d’observador. I entre la sàtira i el drama la trama avança àcidament, donant voltes a un mateix tema: qui succeirà al gran magnat? Ningú és prou digne, tots són iguals d’egoistes i traïdors, però qui és el menys dolent? Us sona el dilema? Exacte, perquè al final del dia, segurament és gent com la que veiem en pantalla la que dirigeix el món, o la que mou els fils de qui ho fa. I riem cada vegada més fluixet, mentre la sàtira dona pas al drama. El drama de tres germans que no saben ser feliços, corruptes per un poder que anhelen sense haver-se’l guanyat, trencats per la manca d’amor, incapaços d’evolucionar perquè no contemplen ser millors. La gran tragèdia dels nostres temps, compadir-nos d’una colla de personatges que no s’ho mereixen, perquè ja sabem que a la que puguin ens convertiran en presa seva.
