La captura definitiva
Un article de Carles Martinez Agenjo
Sembla que, per a Jordan Peele, l’aventura necessita alguna cosa més que desenterrar tresors amagats, buscar ciutats perdudes o traslladar un vaixell fluvial fins al cim d’una muntanya per mantenir el neguit que ens provoca el fet desconegut. I ho sembla des del moment en què la seva tercera pel·lícula com a director i guionista consisteix en atrapar una sola imatge. La filmació –o la instantània– que dos germans d’un ranxo de cavalls de Califòrnia –interpretats per un estoic Daniel Kaluuya i una atòmica Keke Palmer– persegueixen obsessivament per satisfer una cosa tan irresistiblement humana com el fet de congelar el temps i convertir la memòria en petjada. Un ovni s’ha colat dins el seu terreny i amenaça d'engolir-los a tots d’una ventada. Però lluny de fugir, el gran repte consisteix a capturar-lo gràficament. Sona com el que és. Un intent irracionalment deliciós d’atrapar la intriga en un sol marc. Com una pel·lícula de Werner Herzog, però evitant el viatge febril a ninguna part.
Per desgràcia o per fortuna, ara es pot enregistrar la més esquiva de les realitats sense embrutar la càmera o entelar l’objectiu. Només cal activar un brutal simulacre postmodern que no sabríem concretar si de ciència-ficció, terror d’aroma Spielberg, western trastocat, cinema de catàstrofes o tot a la vegada. Ben mesclat. Com un batut estiuenc la mar de refrescant. Tot això, sense oblidar el discurs de raça que Peele ja anticipava en la seva magnífica òpera prima –la neoblaixploitation Déjame Salir (Get Out, 2017)– i ràfegues ocasionals sobre certa decadència en la cultura de l’espectacle.
Peele té claríssims els codis i referents que articula, però en lloc d’emular-los o quedar-se en l’homenatge, aprofita el gènere per construir una mirada de reivindicació on la força del format televisiu –i els seus misteris– supera el record al·lucinat d’Aguirre, la cólera de Dios (Aguirre der Zorn Gottes, 1972) o Fitzcarraldo (1982) malgrat que el seu director va estar a punt de formar part del repartiment!
La mirada és una altra. Per això, l’enèrgica Emerald –la jove que interpreta Palmer– bateja la imatge definitiva que estan perseguint com la «Oprah Shot». Per això, la pel·lícula –fiem-nos de la teoria més estesa– comença amb la projecció del primer actor negre de la història del cinema. Recordeu el genet de Muybridge? Galopant sobre un cavall que, fotografiat en sèrie, generava una primitiva sensació de moviment? També suma capes de discurs en una pel·lícula on no és casual que el soul de The Lost Generation comparteixi playlist amb la percussió carnival d’Exuma i on l’espectador més atent identificarà detalls d’escenari tan subtils com el pòster de Buck y el Farsante (Buck and the Preacher, 1972), un western antiesclavista de Sidney Poitier que reforça aquest exercici d’autoconsciència afroamericana disfressat de big entertainment. O seria al revés?
En qualsevol cas, el punt de partida no pot ser més simple. Fins i tot sembla una autèntica bajanada. Però la posada en escena és tan virtuosa, tan ben parida, que Nope acaba resultant la culminació de totes les captures possibles. Diguéssim que, de tan absurda, la gesta es torna èpica. De tan ridícula, esdevé sublim. I això s’explica gràcies al vigor que Peele –després de firmar Nosotros (Us, 2019), un survival al·legòric i trepidant– ha tornat a demostrar amb una pel·lícula que inquieta com si fos un violent aterratge davant els nassos.
A vegades, els elements més pertorbadors busquen el fora de camp com si fugissin de la càmera i tornen abruptament com si aquesta els estigués reclamant. En aquest sentit, encertadíssima és la direcció de fotografia de Hoyte Van Hoytema i el disseny de so de Johnnie Burn –penseu en les textures de l’estranya Under the Skin (2013)– a l’hora de compondre una atmosfera malsana a cavall entre la pulsió electrònica i un punt de vista enginyós sobre allò que s’escolta i no es veu, capaç d’invocar la mirada claustrofòbica de Russell Crowe a Noé (Noah, 2014), protegit dins els budells d’una embarcació profètica mentre sentia els crits de la humanitat ofegant-se al seu voltant.
Però Nope també és una pel·lícula que s’obre com si fos un cofre. Un indret de plaer que ressona i ens convida a repensar, a tornar-hi un cop abandonada la sala. Directament o indirectament, Peele dispara preguntes –i estimula interpretacions allunyades de l’òrbita que ens ocupa– amb el mateix nervi que els protagonistes quan utilitzen la càmera. Què significa mirar el cel? Què significa desconnectar les pantalles que han abduït la nostra mirada, que ens obliguen a consumir continguts amb l’esquena inclinada, i aixecar el cap per contemplar un infinit sense resposta? En un món on s’ha transformat completament la producció, distribució i consum d’imatges, on aquestes –recorda Joan Fontcuberta– s’han tornat invisibles per acumulació: queda alguna imatge per fotografiar? Alguna difícil d’aconseguir? Que ens permeti recuperar el valor –potser perdut, potser romàntic– del material físic, únic, insubstituïble? O aquest es troba immers en una crisi sense sortida i només pot arribar a les nostres mans en forma de souvenir de parc d’atraccions o d’objecte encapsulat en un museu particular?
Només cal examinar breument el parèntesi més luxós de Nope per certificar fins a quin punt ens interroga a través de les imatges. Dos punys a punt de tocar-se. El d’un nen espantat sota la taula d’un plató televisiu i el d’un mico que l’observa amb la cara tacada de sang permeten conjurar, per enèsima vegada, el més icònic dels gestos. Dos dits –els de La creació d’Adam de Miquel Àngel– que, com els ovnis, ens conviden a alçar la vista cap a un cel pintat –el de la Sixtina– que també actua com a gran simulacre d’impacte. I, de retruc, Peele fa diana amb una última reflexió pertinent. Que per molt rovellats que estiguin els arquetips de l’imaginari popular, per molt que la cultura mem es dediqui a reescriure’ls i a parodiar sense fi; el repertori encara funciona, encara es pot estirar, encara serveix per desafiar tempestes i triturar retines.
Davant l’enorme fertilitat de les seves escenes, sempre quedarà el dubte. Amb menys pressupost, menys ambició i estatuetes daurades a l’esquena, la nova proposta de Jordan Peele hauria quedat més rodona? Més perfecta? La resposta s’amaga entre els núvols. I en la mirada nadir cap a un firmament que no sabem desxifrar.
 |
| D'esquerra a dreta i de dalt a baix: La Creació d'Adam (1511), E.T. L'Extraterrestre (1982), The Card Counter (2021), Nope (2022). |
