Superman (2025)

Un article de Nèstor Company.

Vull començar deixant clar que sempre vaig defensar que l'univers DC en el cinema s'havia de reiniciar i que havia de fer-se sota una direcció única i estable, coneixedora a fons del material de la casa, i que pogués deixar enrere la permanent corrent erràtica que havia caracteritzat la gestió de Jon Berg, Toby Emmerich, Walter Hamada, etcètera. 

L'elecció de James Gunn, amb ple control creatiu, em va semblar encertada. I també el seu primer esbós per a la primera fase del nou DCU. Sobre el tema que també dirigís la nova pel·lícula de Superman no en tenia tanta confiança, però m'encuriosia veure què hi podria aportar. 

Ara bé, el material promocional del film, en els seus últims tres mesos, em va començar a fer témer el pitjor. I, finalment, amb el visionat, la proposta m'ha resultat completament decebedora. A partir d'aquest moment, poden aparèixer en el text certs ESPÒILERS. Per tant, absteniu-vos de continuar si no heu vist encara la pel·lícula. 

En primer lloc, el to lleuger que es podia preveure per al film no em resultava problemàtic. El que jutjo inacceptable és que aquest to semblant a certs còmics concrets del personatge, molt més lluminós i distès, es recolza en un guió pèssim, descentrat, amb poca grapa, i fins i tot calamitós en alguns moments. Per un director habituat a l'escriptura de guions, aquest llibret em sembla clarament el pitjor de la seva carrera i, en el fons, demostra desapassionament pel personatge i una devaluació del mateix i del món que l'envolta. Hi ha una clara intenció de conquerir principalment al públic més jove i inexpert per així assegurar-se un nucli de seguiment que vagi evolucionant amb els productes de la casa durant els 10 pròxims anys. 

Penso que la construcció del personatge de Superman és completament equivocada. És el principal motor d'aquest nou film, però no la compro ni em funciona. En aquest esforç per acostar-se als seus còmics preferits de l'home d'acer, el que aquí se'ns ofereix no quadra en cap moment. En James Gunn es carrega un concepte fonamental que hauria de ser intocable perquè és element troncal de la mitologia del personatge. Aquest atac al llegat kryptonià de Kal-El és indecent, irrespectuós, irreverent, repulsiu i atempta directament contra l'essència d'un superheroi que sempre ha construït la seva identitat sumant les dues herències de les quals és dipositari: la kryptoniana de naixença, coneguda a través de testimonis d'arxiu, i la humana, transmesa a través d'uns pares que sempre van saber inocular grans valors al jove Clark. A més, Martha i Jonathan Kent, per als quals l'arribada d'un nadó de les estrelles va ser una gran benedicció, es van distingir, en qualsevol encarnació, per encoratjar a Clark a saber més del seu origen i a cercar la filiació perduda. 

La pel·lícula ens arrossega pel fang quan substitueix els valors nobles de Krypton per una agosarada ocurrència que fa caure una de les bases més importants del personatge. Perdem integritat i valor de contribució a canvi d'empantanar-nos en un relat de conquesta, dominació i indecència. Déu-n'hi-do per un film conciliador que buscava connectar amb la faceta més humana del personatge, oi? En aquest nou DCU canònic, el llegat kryptonià representat a través de Jor-El i Lara Lor-Van, esdevé material tòxic. És tristíssim haver de fer aquesta constatació en un projecte de llarg termini. 

Amb tot aquest despropòsit establert, tot allò que planteja el guió sobre el triomf de la bondat, del sentit primigeni d'ajudar a la humanitat, queda malmès per una pèssima concepció que arracona i destrueix els nobles valors de la gran civilització alienígena de la qual procedeix Superman. A la sèrie "Smallville" es van atrevir a fer quelcom semblant fa més de vint anys. Fou una aportació nova per part de Miles Millar & Alfred Gough, però poc després es van adonar del terrible parany en què havien caigut i van esmenar-ho en temporades posteriors. Tanmateix, en el DCU ja tenim establert que en Kal-El estava autoritzat pels seus pares a crear un "harem" on reproduir-se indiscriminadament. Em resulta aberrant cada cop que ho penso i no sé com més gent no ho considera fora de lloc. 

Trencar amb el bo i millor que podia aportar el corpus ideològic de Krypton respon a la voluntat de Gunn de limitar i simplificar al personatge. El circumscriu als valors de bondat humana amb els que ha crescut, però el deixa mancat de la confiança en un passat alienígena que li confereix entitat i que l'ajuda a enfrontar-se a molts dels seus reptes com a superheroi. Gunn vol acabar amb la seva consideració com a "Déu" a la Terra, i per això descarta l'èpica i el simbolisme en pantalla i el condemna a ser el més vulnerable dels Supermans que hi ha hagut en els "live action". En Clark és sistemàticament triturat en quasi totes les situacions i no s'està enfrontant precisament a Zod, Darkseid, Doomsday o Brainiac. Se'ns presenta com un baluard de la justícia brut, insegur, impacient i immadur. És una acció deliberada que menysté l'essència del protagonista tot situant-lo en plena oposició amb el seu ideal més estès i característic. Un moviment força egocèntric per part del director que, a més a més, es corona amb un plantejament narratiu fluix que el situa com un passerell dubitatiu que ni tan sols és capaç de ser el defensor únic de Metròpolis, sinó que es veu constantment abordat per una "Justice Gang" molt a l'estil tronat del realitzador. 

Què voleu que us digui! Trobo que la pel·lícula no és vibrant, triga moltíssim a arrencar i permanentment et situa davant d'un univers ja establert sobre el qual et manca subtext com a espectador. Per altra banda, acumula notes d'humor que no fan gens de gràcia perquè l'estil còmic de James Gunn no encaixa en aquest personatge i el seu món. Passa el mateix amb la incorporació de cançons festives que no reforcen la narració i que atorguen intranscendència a l'acció. Estem parlant de Superman, un dels grans emblemes de la història del còmic, amb una trajectòria transmediàtica que s'acosta als noranta anys. Després de tot el bagatge rebut, no s'hi val anar per aquests camins. 

Visualment, tampoc es pot dir que la cinta sigui un prodigi. No aporta res nou en un CGI que no passa de correcte i té pocs moments realment impactants. Direcció de fotografia plana i muntatge desequilibrat, amb certes el·lipsis que produeixen desconcert tractant-se d'una pel·lícula de gran pressupost. 

La banda sonora composta per John Murphy i David Fleming és completament secundària, poc inspiradora i mancada de força instrumental. No reforça la narració perquè no incorpora "leitmotivs" nous que traspassin la pantalla. Només pot sobresortir quan fa emergir el tema immortal de John Williams. Lamentable doncs la tasca d'ambdós compositors. 

Un apunt més sobre guió. El director no s'ha reciclat, no ha assumit el canvi de material al 100%. Tot i tenir entre mans un producte molt diferent de Guardians de la Galàxia, no s'ha distanciat prou per a presentar una pel·lícula genuïnament amarada de l'essència de Superman. Ell ha creat un llibret connectant amb l'home d'acer a través de tot allò anecdòtic, incloent-hi personatges poc rellevants en el catàleg DC i confiant-ho tot a la jugada irrespectuosa del trencament de llegat com a forma d'impactar en les audiències. Introdueix massa personatges en pantalla als quals no pot ni sap donar-hi consistència, essent l'exemple més destacat el de la plantilla del Daily Planet. El "lore" de Superman està ple de dinàmiques i conflictes que afecten la redacció del Planet, però ell els condemna a la simple caricatura i a ser un farciment més amb una sèrie de decisions creatives ridícules. Em sento particularment trist pel nul aprofitament d'un actor molt competent com Wendell Pierce en el rol de Perry White. Lamentablement, i per qüestions inherents al llibret, s'ha convertit en el pitjor Perry de les adaptacions en "live action". 

Allà on podria haver hagut una amenaça que trenqués amb l'habitual recurs de "terraformar" d'anteriors adaptacions, ens trobem amb una delirant proposta d'univers de butxaca on se'ns presenten unes cel·les ocupades per gent que no tenen necessitats fisiològiques ni experimenten el pas del temps. A més, ens sorprenen amb una perversa utilització d'animals per a crear relats d'odi a les xarxes. Si afegim això al grup de tecnofrikis de Lex Luthor, a tota la trama d'Eve Teschmacher, a un Jimmy Olsen desajustat i passat de voltes... se'ns dibuixa un panorama on l'absurditat derrota a la implicació. 

Pel que fa a les interpretacions del trio protagonista, voldria dir que David Corenswet compleix amb el que té per davant, dona el perfil d'inseguretat i ingenuïtat que se li demana, però lamento no haver-lo pogut veure defensant una altra mena de plantejament. Penso que es podria haver adaptat bé a una proposta més exigent i espero que en el futur pugui fer evolucionar el personatge cap a horitzons més interessants. 

Rachel Brosnahan era un encert de càsting claríssim per al rol de Lois Lane. Tanmateix, el pas per la guiança de James Gunn li fa perdre l'enteresa i la determinació que té a l'inici del film. Un altre dels problemes clars és que la pel·lícula no és bella en la posada en escena pel que fa a la relació entre ambdós. A excepció d'una seqüència gairebé al final, no tenim una "set piece" que resulti inspiradora. La connexió entre ella i Corenswet no pot vèncer les mancances d'un guió descoordinat. Al capdavall, no aconsegueix superar a Erica Durance com la millor Lois Lane de les adaptacions en acció real. 

En Nicholas Hoult és un actor meravellós. La seva presència aportava un nivell de qualitat interpretativa consolidada i s'esperava molt d'ell com a Lex Luthor. I en el film ell compleix molt bé amb el que ha de defensar. Novament, el problema sorgeix de la configuració de Luthor en el guió i de la direcció en escena. El megalòman que li ha caigut a Hoult està sobreexposat, és excessivament histriònic i tot plegat li fa perdre fortalesa. Algú de la seva intel·ligència mai podria haver estat al capdavant d'un pla tan matusser. I la dinàmica amb Superman és dèbil perquè ambdós estan rebaixats des de la perspectiva de la seva capacitat intel·lectual. Això determina que els cara a cara siguin més risibles del que tocaria. En Bruce Timm, com a màxim responsable de la sèrie d'animació de Superman als anys 90 (abans ho havia fet amb l'excel·lent Batman TAS), ens mostrava múltiples maneres d'escenificar grans enfrontaments entre els dos i sabia definir perfectament les identitats d'un i altre en aquestes trobades. Hi ha molt més caràcter adult en una sèrie juvenil d'animació que la que veiem en aquesta pel·lícula. Per tant, continuo pensant que Michael Rosenbaum manté la posició com el millor Luthor que hem vist en el "live action". 

En conclusió, opino que aquest film és deficitari per una qüestió de qualitat de la proposta narrativa, no pel to emprat. Entenc que veníem d'adaptacions força ombrívoles del personatge i es buscava un enfocament més colorista. Però en la recerca d'aquest canvi de rumb existeix un terme mitjà, encara no explorat en el cinema, que en aquesta cinta no s'ha aprofitat. Vull pensar que el DCU evolucionarà amb els anys i ens donarà oportunitats més reeixides que la recentment estrenada. Ara bé, en aquest punt vull manifestar la meva plena sintonia amb l'amic Nestor Bentancor quan diu que en el futur no vol veure a Superman de nou dirigit per James Gunn. Crec que aquesta és la clau de volta per millorar i espero que ho facin realitat. No escric des d'una posició "hater", sempre he desitjat que DC tingués una posició de força en la indústria. Confio plenament en l'univers criminal de Gotham traçat per Matt Reeves (tot i que temo que li queda poc recorregut en els despatxos de Burbank) i espero amb interès projectes del DCU com Lanterns. Per tant, que les recaptacions i les reaccions acrítiques no enterboleixin la valoració de la pel·lícula en l'àmbit industrial i tant de bo que el futur sigui millor que l'inici.

Underworld U.S.A. (1961)

Un artículo de Juan Pais.

Es razonable clasificar a Samuel Fuller como cineasta pulp al adscribirse sus películas a géneros populares (western, bélico, thriller) y ser producciones baratas. Además, les imprimió un nervio muy característico que encaja impecablemente con el estilo directo de aquellas entrañables publicaciones. Es importante recordar que Fuller forma parte de una generación (Aldrich, Siegel, Ray) que renueva el cine en los años 50s, aportándole un enfoque realista y un elemento que siempre había estado presente, pero que en esa década comenzó a reflejarse con más crudeza: la violencia.

La venganza y la corrupción son dos temas que aborda Underworld USA. La primera destruye a la persona, la segunda, a la sociedad. Los personajes, condicionados por una suerte de determinismo, están abocados al crimen, con escasas posibilidades de redención. Fuller se muestra pesimista, lo que subyace en el libreto, escrito también por él mismo, que nos presenta una trama de engaños, traiciones y perfidia.

Underworld USA cuenta la historia de Tolly Devlin. Es un chico de la calle que tiene 14 años cuando su padre es asesinado por cuatro hampones. El padre de Tolly no era ningún inocente, también se dedicaba al crimen, y el chaval da sus primeros pasos como raterillo. Los nombres de Farrar, Gela, Gunther, Smith retumban en la cabeza de Tolly según va creciendo. Son los asesinos de su progenitor, y quiere vengarse de ellos. A lo largo de los años, Tolly irá introduciéndose en los ámbitos gansteriles en los que se mueven esos cuatro hombres, poniendo en práctica un plan tramado con astucia y tenacidad.

Es precisamente la descripción de esos ambientes gansteriles uno de los logros de Underworld USA. Fuller refleja la cara B del sueño americano, que se desarrolla no solo en callejones oscuros y sórdidos tugurios sino también en los despachos del poder, hasta donde llega a extenderse el underworld del título. La fotografía de Hal Mohr resalta con sus marcadas luces y sombras la turbiedad (física, moral) de la atmósfera que impregna la película.

Underworld USA se estructura en dos partes, aunque casi mejor hablar de un prólogo y el resto de la película. En dicho prólogo, la acción gira en torno al niño Tolly y el efecto que le produce el asesinato de su padre. Tolly, huérfano también de madre, es cuidado por Sandy, una vieja amiga de su padre, sensible al dolor y el desvalimiento del chico. A lo largo de todo el metraje, Sandy será una presencia constante en la vida de Tolly, sufriendo aquélla enormemente al entender que está atrapado en el rencor y el odio.

Otra mujer importante será Mimosa (Cuddles en el original), inicialmente relacionada con ese mundo delincuencial en el que se introduce, pero que no tardará en enamorarse de Tolly, al que pretende salvar y apartar del mal camino, tarea ardua debido a la obcecación del joven en su misión.

Un serio hándicap de Underworld USA es su protagonista, Cliff Robertson. Es un actor horrible, que pasa de la inexpresividad al histrionismo siempre sin venir a cuento. Tampoco Dolores Dorn, la actriz que interpreta a Mimosa, es la mejor actriz del mundo, pero hace un trabajo aceptable. Por fortuna, un estupendo plantel de secundarios (Beatrice Kay, Robert Emhart, Larry Gates) desempeña cada uno su cometido perfectamente.

Filmada en 1960, Underworld USA antecede a Una Luz en el Hampa (The Naked Kiss, 1964), filme de Fuller con algunos puntos en común, aunque más reputada y más incisiva a la hora de plasmar la corrupción y la hipocresía social. Eso sí, comparten el vigor en la realización, el claroscuro de la fotografía, la sequedad en el montaje y la crudeza en el retrato de personajes y situaciones. Rasgos definitorios de un cineasta temperamental e independiente.

Mission: Impossible - The Final Reckoning (2025)

Un article de Nèstor Company.

La franquícia Mission Impossible ha estat un referent per al cinema d'acció i un clar factor regenerador del mateix durant gairebé 30 anys. 

El compromís professional de Tom Cruise s'ha expressat amb gran magnificència al llarg d'aquestes dècades. El seu timó creatiu va ser clau per fer un gir a la saga a partir del 4t film, incrementant a partir de llavors els nivells de qualitat fins a arribar a una conclusió aparent que torna a destil·lar espectacularitat, grans valors de producció i narrativa atrapant.

The Final Reckoning esdevé un últim capítol apassionant que, a la vegada, efectua un canvi respecte de les darreres entregues en el sentit de la repercussió emocional, connectada a sentiments molt profunds. Tom Cruise i Christopher McQuarrie aprofiten l'ocasió per incloure un exercici nostàlgic que recupera moments rellevants de films anteriors i acaba donant-li a tot un nou sentit, on les peces encaixen i es transmet la sensació de tancament d'una manera més nítida que amb altres fórmules possibles. 

La pel·lícula sí que és hereva de l'entrega anterior en tot allò que fa referència a l'expressió dels clars obscurs de l'ànima humana. El material es tenyeix constantment d'una pàtina de desassossec, de terbolesa, d'esperances escasses. Un escenari, doncs, ideal per a la irrupció de l'Entitat, una mena d'Harmagedon calculat a l'estil del que va imaginar James Cameron, però que en aquest cas afegeix la col·laboració humana com a aspecte essencial. Per tant, la proposta se situa en el punt de fricció entre el llegat de l'empremta analògica, la culminació de la digitalització, i el sorgiment i consolidació de la IA. Un camp de joc ben actual que ens torna a col·locar en el debat sobre cap a on pot evolucionar la societat, en connivència amb una tecnologia poderosíssima però completament imprevisible. 

En aquest sentit, penso que és necessari agafar temps per poder introduir la dimensió de l'amenaça global a la qual ha ascendit l'Entitat des del film anterior. Cal poder situar els personatges davant del cúmul de situacions amenaçants que es precipiten sobre ells en un compte enrere cap a un destí funest. És per això que considero la primera meitat del film com a necessària per teixir una narrativa de la por que generi encara més justificació per a les colossals seqüències d'acció que esclaten en la segona meitat del metratge. Crec que, sense abandonar mai el sentit del ritme que té la franquícia, es treballen les motivacions i el plantejament dramàtic des de la base. Progressivament, es va incrementant l'escalada mentre rebem inputs necessaris per comprendre el context mundial. Al mateix temps, viatgem retrospectivament a determinats passatges de la saga que, en el cas que en siguem fans, converteixen l'experiència en corprenedora i genuïna. 

D'alguna manera, The Final Reckoning és un capítol de conclusió i, potser per això, un aglutinador de les diferents sensibilitats que ha tingut Mission Impossible en el cinema. Recull evidentment l'espectacle d'acció adrenalític que et manté bocabadat a la butaca, a la vegada que també incorpora un sentit reflexiu i d'escenes a més petita escala que recorden a la 1a entrega que va dirigir Brian De Palma l'any 1996. 

Ara bé, quan entrem a la segona meitat, tenim dues seqüències imponents, innovadores i vertiginoses que tornen a demostrar el lideratge d'aquesta franquícia en el seu gènere. A la brillant direcció de Christopher McQuarrie i al seu ja reconegudíssim mestratge en l'execució, s'hi afegeix un Tom Cruise estel·lar disposat a demostrar que pot ser un autèntic acròbata del cel. Quins moments tan intensos i tan abassegadors per acabar sortint de la sala dient: "Això és cinema!". 

Una frase que, en realitat, fa referència a l'experiència cinematogràfica d'espectacle total amb la que molts vam créixer en els amfiteatres, havent-hi viscut records que perduraran per sempre. Aquesta és la vivència que Cruise i McQuarrie busquen recuperar amb la seva aliança creativa. Sabem que en els pròxims anys ens oferiran noves propostes interessants, en gèneres diversos, dins d'aquesta mena d'estudi independent que han forjat. Com si pretenguessin emular als pioners del setè art, estem davant de persones que no paren de generar noves idees i d'innovar permanentment. S'envolten de professionals molt preparats per poder millorar el nivell d'execució tècnica i continuar impactant a les audiències. Alhora, esdevenen un factor de reivindicació en tot allò que fa referència al plaer de visionar pel·lícules a les grans sales. Treballen sempre per a amplificar les sensacions en els espais on la foscor anticipa l'arribada de l'espectacle. 

Gràcies TomCruise per defensar una filosofia cinematogràfica que molts pensaven que cauria en el desús. I gràcies també per inspirar i entretenir a tant i tant públic fidel al llarg d'aquests anys. Una meravellosa carrera, farcida de generositat, esforç, compromís i qualitat. Que no s'aturi mai aquest impuls!

A Complete Unknown (2024)

Un artículo de Juan Pais.

How does it feel, how does it feel?

To be without a home

Like a complete unknown, like a rolling stone

Resulta muy oportuno el estreno de A Complete Unknown, pues siendo Bob Dylan un icono cultural pertenece más al siglo XX que al XXI. Con unos jóvenes que responden en encuestas no saber quiénes fueron Elvis o los Beatles, es necesario que conozcan a Dylan, y es de prever que a través de esta película no solo muchos se deleiten con su obra sino que también se asombren con la efervescencia de los años 60.

Centrarse, como hace A Complete Unknown, en un periodo determinado de una vida suele ser un acierto a la hora de realizar un biopic. Se evitan aspectos muchas veces carentes de interés sin perjuicio de un retrato preciso del personaje, cuyos rasgos más definitorios se reflejan en momentos cruciales de su vida. Esta película adapta Dylan Goes Electric, de Elijah Wald, libro aún inédito en España. Es de esperar que sea editado en nuestro país, habida cuenta que el propio Bardo de Minnesota lo ha recomendado.

El guión del propio director, James Mangold, y Jay Cocks, colaborador habitual de Martin Scorsese, presenta los enigmas y contradicciones, las luces y las sombras, del personaje, en un penetrante estudio de su personalidad. En dos partes, que se dividen en el año 1965, el bisoño cantautor folk se convierte en una estrella consagrada, algo engreída, que se hace eléctrica para impulsar su carrera.

A Complete Unknown es, por tanto, una película de aprendizaje. Aprende Dylan empapándose del ambiente cultural de Greenwich Village y aprenden de Dylan los que le rodean, porque es remarcable su impacto sobre los demás. Esto se advierte, por ejemplo, viendo a Pete Seeger complacerse con el poder emotivo de la música cuando escucha The Times They Are-A-Changin’ en Newport o a Joan Baez conmoverse con la fuerza de la poesía al tocar Dylan para ella Blowin In The Wind una mañana en su apartamento.

Además de su condición coming on age, A Complete Unknown es una película sobre la libertad. Es perceptible la necesidad de Dylan de evolucionar y ser él mismo evadiéndose de las presiones y las expectativas, libre de clasificaciones. Como consecuencia de esa reafirmación personal se apunta cierto egoísmo e insensibilidad del músico. Sylvie, trasunto de Suze Rotolo, aparece como una figura en buena medida sufridora, alejada de su pareja por el éxito y también por la irrupción de Joan Baez. Es desgarradora la escena en que descubre dolorida la complicidad entre su pareja y Baez durante la ejecución de It Ain’t Me, Babe en Newport. Es el rejón de muerte a su noviazgo con Dylan.

Otro aspecto destacable de A Complete Unknown es el hábil empaste de Dylan en su tiempo. Un buen ejemplo es la secuencia de la crisis de los misiles de Cuba. El anuncio del entonces presidente Kennedy del bloqueo a la isla caribeña y la agitada reacción de los neoyorquinos abandonando la ciudad apresuradamente tiene su remate con una actuación de Dylan cantando el himno pacifista Masters Of War en un bar. El montaje, de Andrew Buckland y Scott Morris, propicia que la narración avance con ligereza, incluso imbuyéndola de cierta musicalidad. Otro ejemplo lo hallamos en la grabación de Don’t Think Twice, It's All Right y la consecuente interpretación de Joan Baez, que representa el influjo de Dylan en otros músicos.

Con una carrera dilatada, James Mangold se ha convertido en uno de los artesanos de cabecera de Hollywood, como Ron Howard lo fue en los 90s y Rob Reiner en los 80s. Uno de esos directores bien integrados en la industria que puede llevar a buen puerto producciones de diferentes géneros. El carácter denigrante de la expresión artesano es injusta. Es como si sus películas las pudiera dirigir cualquiera. Al contrario, es sinónimo de buen hacer. Los productores les encargan las películas precisamente porque confían en estos realizadores. Habiendo realizado hace años un estimable biopic de Johnny Cash, Mangold era la opción adecuada para esta película.

Un reparto inspirado redondea el resultado final. La sensualidad de Monica Barbaro, la bonhomía de Edward Norton y la calidez de Elle Fanning son factores determinantes en la credibilidad y distinción de A Complete Unknown. La mimética actuación de Timothée Chalamet ha sido merecidamente elogiada, y el pujante actor recientemente ha declarado que quiere ser uno de los grandes. Está en el camino de serlo. Bob Dylan lo es desde los años 60.